El que possiblement sigui el llibre més complet sobre la venda ambulant des de finals del segle XX i fins la II República a la ciutat de Barcelona, així com d'altres sectors marginats i víctimes de la crisi sistèmica i del sistema mateix, és l'obra del britànic Chris Ealham: La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto. 1989-1937.
L'historiador ha realitzat una titànica tasca de documentació, proporcionant-nos una bibliografia i selecció de fonts de l'época que, en la majoria dels casos, és troben accessibles gràcies a les digitalitzacions de fons històrics de moltes biblioteques i dipòsits d'institucions.
En ell descriu la situació al llarg de gairebé quatre dècades d'una Barcelona que reflexa la conflictivitat social ja previa a la II República i que tenia les arrels en el propi sistema i idiosincràsia catalanes i espanyoles. D'aqui que el simple canvi d'institucions (però no del sistema econòmic, de propietat, justicia i policial) de la mà de la república no aconseguís acomplir les esperances i anhels que les classes populars havien depositat en aquesta, i la radicalització de la societat fos quelcom ja no inevitable, sino atiat des dels propis partits al govern.
Dit aixó, i centrant-nos en el tema que ens ocupa, Ealham documenta, remetent-nos especialment als diaris de l'època i publicacions oficials, la situació dels venedors ambulants des de principis de segle fins els primers anys de la II República, on seràn reprimits violentament des de l'Ajuntament i legalment des del govern central.
Menció apart mereix l'actitut dels propis mitjans de comunicació, que contribuiren activament a dimonitzar aquest col·lectiu de desamparats (doncs la venda ambulant no era més que una manera de sobreviure, ja que els ingresos que produïa eren més que minsos), essent molts d'ells migrants en situació d'atur (sense cap tipus de subsidi) o obrers represal·liats mitjançant acomiadaments amb rerefons antisindicalista. No és d'extranyar que els insults de caire xenòfob, classista i reaccionari siguin força abundants a articles com els de figures tan oficialment respectades com Carles Sentís o, fins i tot, publicacions humorístiques com el Be negre (amb especial odi vers els catalans originaris de Múrcia).
Per tal de sortejar les adversitats i organitzar el suport mutuu, els venedors ambulants constitueixen el Sindicat de venda ambulant, adherit a la CNT. Un cop constituit, serà a través d'ell que intentaran que l'Ajuntament els concedeixi llicències o els hi permeti desenvolupar la seva activitat i pagar uns impostos o taxes acords amb els seus limitats beneficis, o ajudar als venedors detinguts i sancionats per les brigades de la Guardia Urbana. Us resulta familiar?
Si us interessa el tema i voleu submergir-vos en un viatge a un passat que, per desgràcia, és força actual, ja esteu trigant a fer-vos amb el llibre d'en Chris Ealham, disponible a bona part de les biblioteques públiques del Barcelonés.
Comentarios
Publicar un comentario